Patrimoni dels barris: Districte V
1. Can Rigalt
La masia de Can Rigalt és un edifici del s. XVIII d’estil barroc i neoclàssic, de gran valor artístic, i que es troba en un estat de conservació lamentable. Tot i les mocions aprovades al Ple, impulsades per ERC, el govern municipal segueix permetent la seva degradació.
Més informació >>
2. Casa Pairal Pubilla Cases
Edifici senyorial al barri de Pubilla Cases, al qual li dona nom. Destaca el soterrani, antigament el celler de la propietat i avui capella de la comunitat de religioses que ocupa l’edifici, des d’on s’hi podia accedir amb carro per a la càrrega de les botes. Segons descriu Ramon Puig i Gairalt en el seu article de 1932 sobre l’edifici, des del pati es podia realitzar la càrrega del vi als cubs mitjançant un sistema de canalitzacions.
Observacions: Actualment és una escola regentada per una congregació religiosa.
Construïda l’any 1772 per a la pubilla de la família Casas i que ha donat nom a tot el barri, a redós de la carretera reial de Madrid que Carles III va arranjar i potenciar. Aquesta zona, abans de 1957, era gairebé deserta En l’espai que comprèn hi havia el cementiri, moltes bòbiles, bastantes vinyes, algun petit nucli de casetes barates (els anomenats “barris” del Boter, de la Granota, de Bellavista, del Poble Sec, etc.) i poca cosa més. Puig (1932) explica que al principi del segle XVIII la casa patí els efectes de la invasió dels francesos: “Per diversos detalls comprovem llur estada; unes inscripcions a les parets de la cuina; els dibuixos d’uns soldats gavatxos del “8ème Regiment”; i a les golfes al llarg de les parets i a l’alçada d’una persona es veuen centenars d’impactes de bala, cosa que no té altra explicació lògica de cap mena. Al jardí, en unes excavacions que actualment es practiquen, s’ha trobat un bon nombre d’esquelets de persones i trossos d’uniformes de soldats francesos i espanyols; en alguns botons es llegeix la inscripció de l’11è Regiment de Sòria i altres de francesos. La casa fou saquejada. Es veuen senyals de fogueres al menjador i al saló, i a falta de millor llenya, sembla que cremaren les portes. Després, la casa estigué molts anys abandonada”.
3. Mercat Can Vidalet
Mercat municipal situat en una petita franja de terreny que serveix per separar els carrers de Marcel·lí Esquius i el de les Amapoles, fent un petit triangle amb el vèrtex nord que dona a l’avinguda de Severo Ochoa i la base sud al carrer de la Rosa d’Alexandria.
La particularitat d’aquest mercat és que les parades miren enfora, a la vorera; és exterior. Les parades es comuniquen per darrera des de l’interior, al qual s’hi accedeix per dues entrades, una al carrer Marcel·lí esquius i l’altra pel carrer d’Amapolas. A les dues entrades, amb frontó triangular, s’hi pot llegir la data de construcció, 1948, i “Can Vidalet” amb un òcul central. Els tres costats són d’una única planta , amb coberta de teules i façana on es combina el maó vist i el parament arrebossat llis i pintat. Entre el coronament i les parades hi ha un petit ràfec de teules.
4. Casa de la Reconciliació
Al barri de Can Serra s’origina el Grup d’Objectors de consciència de Can Serra, quan l’any 1975 demana al rector de la Casa de la Reconciliación, la possibilitat de fer una prestació social substitutòria autogestionada del servei militar, aleshores obligatori per als homes.
Els arguments dels objectors de consciència xocaven frontalment amb els valors militaristes socialment acceptats, valors guarnits ideològicament amb sentiments patriòtics i d’integrisme nacional catòlic, etc. Els postulats antimilitaristes es fonamentaven en valors de la pau, la justícia i la no violència, front el militarisme, la injustícia social i l’obediència cega. No feien servir arguments d’arrel religiosa, com els Testimonis de Jehovà. Els objectors trobaren una oposició frontal entre els veïns de Can Serra, àdhuc entre els militants d’esquerres i comunistes, els quals veien la lluita armada com un mitjà per l’alliberament i emancipació de la classe obrera, inspirats en icones com el Che Guevara. Els objectors es van comprometre a fer serveis socials (esplai, casal d’avis i escola bressol) com alternativa al servei militar. Aquesta opció no estava reglada i per tant davant l’estament militar eren declarats pròfugs. Martin Villa, aleshores governador civil de Barcelona,es va desentendre i va inhibir-se d’actuar contra els objectors tot i els advertiments d’en Jaume Botey en persona. L’estratègia consistia en forçar el compliment de la llei, és a dir, empresonar-los. Amb la detenció i empresonament dels objectors es pretenia fer un gran escàndol i convertir l’objecció de consciència en un fet polític. El 24 de desembre de 1975 els 5 objectors de Can Serra van fer públic el manifest “Un camí per a la pau: manifest dels objectors de consciència” on es comprometien a treballar durant dos anys al barri i exposaven els motius per no incorporar-se a files. Aquesta declaració va ser important en tant que plantejava per primer cop una reivindicació conjunta, d’un col·lectiu que qüestionava el servei militar obligatori, en lloc d’un cas individual. Finalment van ser detinguts i empresonats en el Castell de Figueres. La detenció dels objectors desencadenà una campanya de recolzament arreu de l’Estat i es formaren grups a imatge i semblança de Can Serra a Bilbao, Madrid, Tarragona, Vic, Màlaga.
Aquest episodi forma part de la Ruta de la Transició Democràtica de l’Hospitalet. Aquesta ruta es va presentar el 9 d’abril de 2014 en el marc de la Jornada “Catalunya en Transició: continguts clau i recursos per treballar la transició democràtica a l’aula”, organitzada pel Memorial Democràtic i el Departament d’Ensenyament.
Es considera a Pepe Beúnza el “primer objector de consciència d’Espanya” el 1971, a qui li van fer un Consell de Guerra. Aviat va tenir un grup de seguidors, entre els quals estava Jordi Agulló, natural d’Alcoi, considerat el “segon”. El Jordi Agulló va estar dos anys llargs a la presó i es va acabar instal·lant a Can Serra. Experiències de vídeo a Can Serra del grup Video-Nou va ser el primer intent d’utilitzar el vídeo com a instrument dinamitzador de la vida social i comunitària a España. El 1978 van enregistrar quatre documentals representatius de les inquietuds i de la realitat social del barri, amb títols prou eloqüents: ¡Qué viene el metro!, Història Urbanística, Escuela de adultos i El barrio de las fiestas. Els 5 objectors de Can Serra també van fer un document, més aviat un manifest, sobre el seu posicionament antimilitarista i el seu compromís de construir una societat basada en la cultura de la pau.
Font: Informació procedent de les fitxes del mapa de Patrimoni Cultural elaborat per la Diputació de Barcelona
(autor: Jordi Montlló Bolart)
