Patrimoni dels barris: Districte VI
1. Zona agrícola de Cal Trabal
Cal Trabal és la darrera zona agrícola de l’Hospitalet, i representa un sector natural important per la presència d’aus i formar part del sistema fluvial del Delta del Llobregat. Tota la zona es veu amenaçada pels interessos especulatius de la sociovergència, amb el PDU Granvia-Llobregat i la construcció de diferents edificis que destruiran aquest entorn natural.
Més informació >>
2. Torre Gran
Masia que s’aixeca a l’extrem sud-occidental dels actuals límits del terme municipal, a tocar de la riba del riu Llobregat i prop de les terres annexionades a Barcelona per a la formació de la Zona Franca. És un vast casalot d’uns 20 metres de façana principal, amb diversos annexos laterals. La seva grandària i estructura tipològica contrasta amb la resta de masies que trobem a la Marina, ja que es tracta d’una casa pairal que pot acollir una família extensa.
Fins fa pocs anys, encara explotava les terres de l’entorn; però la reparcel·lació de la zona i els nous vials l’han ofegat territorialment i en pocs anys s’ha deteriorat considerablement.
3. Ermita de Bellvitge
Ermita pertanyent a la parròquia de Provençana dins la partida de Banyols. La primera referència documental és de l’any 995, en una venda que fa Eloi, dita Bonadona, a Ferriol i a la seva muller Fremosa. El topònim Amalvígia es documenta en el segle X i diverses ocasions en el segle XI. L’any 1057 també es documenta el mas de Malvitge, quan el matrimoni Gomar i Otula el venen, juntament amb la seva església. L’any 1211 és anomenat de Bellvitge quan Pere de Torrelles el ven al canonge Bernat de Sarrià.
Del 1279 és la primera menció completa de la capella de Santa Maria de Bellvitge. Les referències són cada cop més freqüents. L’any 1372, el vicari general atorga llicència al rector de Provençana perquè digui dues misses els diumenges i festius, una a l’església de Santa Eulàlia i l’altra a la capella de Santa Maria de Bellvitge. A partir del segle XV en gairebé cada segle hi ha constància documental de reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, motivades per les successives avingudes del riu, que anaven colgant-la progressivament. El 1493 tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció fou donada per la ciutat de Barcelona. El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella. En la guerra dels Segadors va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia. El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la guerra de Successió ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou. Després d’aquesta guerra es reconstruí ràpidament, perquè el 1718 es concedí llicència al rector de Provençana per a beneir la capella reedificada. Finalment la capella fou novament saquejada, pels francesos, el 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge que hi havia estat reposada el 1652.
En el segle XX tenim notícia de dues restauracions importants, posteriors a sengles riuades: la de 1958-59 i la del 1977. En la primera el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer, el qual hi afegí uns porxos a tramuntana i a migdia, i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment per incúria en la restauració subsegüent.
4. “La Bòbila”
Monument situat en una rotonda format per una sèrie de siluetes de figures humanes d’una alçada superior als sis metres que semblen formar una rotllana; dues d’elles s’agafen de les mans. Possiblement per aquesta composició alguns l’han denominat equivocadament “la Sardana”.
Forma part del repertori de Joan Sunyer i el seu estil conegut com a “free standing paiting” (pintura exempta), obres que combinen el color, el volum i l’esmalt sobre planxes d’acer. A més, aquesta, destaca per les seves grans dimensions.
La rotonda consta de cinc cercles concèntrics posats a diferents altures de forma ascendent, amb una distància aproximada d’un metre d’alçada entre ells. En les dos plataformes superiors hi ha les figures, desplaçades a un costar respecte al centre. El cercle superior és de ciment i intercalada entre els altres, de ferro oxidat.
L’obra és de l’any 1988 però es va inaugurar el 25 de juny de 1992, coincidint amb els Jocs Olímpics. Es va projectar en commemoració del que foren les bases de les comunitats del Baix Llobregat i com a símbol d’agermanament. En el MOMA, l’any 1945, li van dedicar una exposició i el coneixen com l’artista americà nascut a Catalunya.
Font: Informació procedent de les fitxes del mapa de Patrimoni Cultural elaborat per la Diputació de Barcelona
(autor: Jordi Montlló Bolart)
