OPINIÓ | Rubiales, o com el patriarcat ho vol seguir embrutant tot
Fa molts anys, més de 20, unes nenes que jugaven al pati de l’escola a futbol van voler fer un equip. Els hi va costar molt, primer poder jugar al pati de l’escola perquè ja se sap, aquell era un espai destinat sols per a nens, i més encara fer una secció femenina del club local, perquè ningú entenia que unes noies de poc més de deu anys volien jugar a futbol. Però elles van decidir tirar endavant i van fer possible el primer equip femení de l’Ulldecona.
Aleshores d’equips no n’hi havia quasi, i de la seva edat cap. Ja us podeu imaginar com anaven els partits… però sense saber-ho vam aconseguir dues coses, trencar estereotips i obrir portes a moltes altres que van venir al darrere. Però això que us he explicat és una simple anècdota personal, un exemple compartit amb desenes de noies arreu, i que va permetre començar a canviar les coses. I com han canviat! Avui el futbol femení és ja una realitat ben visible i aquest mundial n’és un clar exemple.
Del mundial no us en parlaré perquè no l’he vist ni seguit. No tinc costum de seguir seleccions que no em representen, però sí que vull fer unes reflexions en veu alta del que ha passat després.
Les estadístiques ens diuen que la pràctica de l’esport i l’exercici físic en les noies adolescents cau en picat. La falta de motivació, referents, els espais hostils… sovint fan perdre tot l’interès a moltes noies sense ser conscients que la pèrdua d’aquest bon hàbit reverteix negativament en la seva pròpia salut i costa molt de recuperar.
El que ha passat els darrers vint anys amb el futbol femení, i altres esports, és una gran ajuda per revertir-ho. Però el que hem vist durant aquest mundial també és la mostra més dura de la part més fosca de l’esport. Són diverses les jugadores que van decidir no jugar-lo per dir prou a aquest masclisme. Unes professionals que es van atrevir a dir prou i a renunciar a part de la seva carrera professional per canviar les coses. A elles, totes, gràcies per haver alçat la veu. El que va passar a la final, us dona la raó en públic, per fi.
A la compareixença a l’assemblea de la RFEF les paraules de Rubiales m’han fet mal. Estaven plenes d’odi, violència i supèrbia. Però el que més mal m’ha fet són els aplaudiments, perquè demostren que no parla en nom seu, sinó que ho fa per molts. Per tots aquells que no volen acabar amb els seus privilegis i que creuen que són impunes per fer el que vulguin fer: assetjar, amenaçar, comprar silencis. Avui hem vist la part més visible d’un sistema podrit que arriba de dalt fins a baix de tot. Perquè el que s’ha destapat aquests dies passa, i molt, i a tots els nivells.
M’atreveixo a pensar, però, que les coses estan canviant. La impunitat s’està acabant. D’aquesta en sortirem reforçades perquè a cada minut que passa són més les veus que surten. Ara és el moment que clubs, federacions, entitats i institucions reforcin les seves estructures contra qui sols els vol mal. Ara toca sortir a dir prou, a fer passos endavant i a fer-los caure a tots, sense por i sense excuses.
I penso que és el moment de fer-ho també en clau local. La discriminació que pateix encara l’esport femení s’ha d’acabar. Els clubs s’han de posar a canviar estructures sovint massa patriarcals, actituds masclistes als seus camps, a avaluar-se i a estar disposats a canviar tot allò que no funciona. Res m’hauria agradat més que a l’Hospitalet, tots els clubs, encapçalats pel Centre d’Esports l’Hospitalet, haguessin fet aquest pas començant per un comunicat sobre els fets. Però sols ha estat un club, La Florida, qui ho ha fet a hores d’ara.
Acabem amb els que creuen que poden continuar impunement amb les seves formes corruptes de fer. Amb el masclisme, homofòbia i racisme que ho impregna tot i amb el menyspreu contra totes, dins i fora de l’esport. I tot el suport Jennifer, i per totes les que també heu patit agressions, sofert pressions, pors i us heu trobat soles. Jo sí que us crec.
Silvia Casola
Regidora del grup municipal d’ERC-EUiA
